COM L'ENTORN INFLUEIX EN LA NOSTRA CONDUCTA

El dissabte passat vaig anar al Port Aventura amb uns amics a passar la tarda i a gaudir d'una bona estona amb bona companyia. Com ja us podeu imaginar, el parc estava ple de gent, i com a conseqüència, s' havia de passar força temps abans no poguessis pujar a l'atracció desitjada. Amb tot això vaig tenir la oportunitat de poder-me fixar molt bé amb l'actitud que tenim les persones davant d'una situació d'espera.
Però el moment més interessant per mi va ser quan en una de les atraccions hi havia un temps d'espera de més de dues hores. Va ser força divertit poder observar els comportaments en general de tothom, ja que vaig poder comprobar els canvis i el procés que van adoptar aquests.

Inicialment tothom tenia una relació freda i seriosa amb la resta de la gent, cadascú a la seva i sense fer massa cas de l'altre.
A mesura que anava passant el temps, la gent anava adoptant una conducta més agressiva a causa de la poca paciència i les ganes de pujar a l'atracció.
No obstant això, es va donar un canvi en el transcurs de l'espera. Com és habitual (encara que mai entès el per què), hi havia gent que intentava passar al davant, cosa que no van poder aconseguir perquè la resta de persones estaven alerta i amb els nervis a flor de pell. Això va fer que totes les persones que estaven al voltant d'aquella situació s'apoiessin i empatitzessin davant d'un mateix problema. Per lo tant, arribat en aquest punt, es podia dir que s'havia trencat el gel i que aquelles actituds més fredes respecte als altres anaven desapreixent, ja sigui fent comentaris amb veu alta i que el desconegut de darrere et segueixi el joc i parli amb tu, etc.
A partir d'aquí ja podien vindre les bromes, rialles, mirades, converses... amb aquella gent que tenies al voltant, que es trobava amb la mateixa situació que tu, i que ni tan sols en coneixies el nom. Però això no s'acaba aquí, d'aquest estat vaig observar que se'n passava a un tercer, un estat d'eufòria col·lectiva, on tothom demostrava d'alguna manera un sentiment de desesperació (després de dos hores de cua) canalitzant-l'ho amb una conducta que podria ser considerada poc normal en contextos quotidians com podria ser la feina, el tren...De ben segur que en un d'aquests contextos, aquestes persones no haurien dut a terme aquesta conducta (cantar, cridar, ballar...), inclós m'atreveixo a dir que ho rebutjarien i se n'avergonyirien.

Per tot això vaig pensar que aquestes situacions serien bons objectes d'estudi per entendre el nostre comportament. I va ser aquest sentiment el que me va fer que ara expliqui aquest fet al blog, per compartir-ho amb vosaltres i que hem poguessiu donar la vostre opinió o experiència sobre aquest tema.