MOTIVACIÓ * CONDUCTA * EGOISME

Bones festes a tothom!

Ara que estem de vacances i tenim més temps per parar-nos a pensar...
voldria escriure una petita reflexió...

Per actuar hem d'estar motivats, és a dir, el que ens ajudarà a dur a terme aquella conducta serà la motivació que tinguem respecte aquesta. Quan una cosa no ens motiva, en cas que poguem triar, no farem res al respecte. Simplement no ens interessa.

(Seria correcte afirmar: motivació = interès ?)

Això podria voler dir que, si no se'ns obliga, la majoria de vegades actuem per pur interès.

Què vol dir això? Que som uns animals interessats, que som una espècie egoista?

Bé doncs, aquí us ho deixo...

M'agradaria que es pogués formar un debat, però també puc córrer el risc de que ningú comenti res... així doncs, voldria dir que el meu post no motiva?

AJUDAR O NO?

L'altre dia a classe em vaig fixar en una cosa que va sortir al documental. Penso que no és un fet que s'hagi de passar per alt. Em sembla que era l'última noia que vam veure que explicava que hi havia una dona gran a la casa que des de la cuina veia tot el que li feien, però no va fer mai res al respecte per canviar la situació.
Un cop vaig arribar a casa, vaig estar reflexionant sobre el tema, i la veritat, no ho acabo d'entendre. Què ens passa a les persones a l'hora d'ajudar algú en una situació de risc o perill?

No és només en aquest tema de l'abús sexual dels menors ( i no és que li tregui importància), és en moltes altres situacions de la vida. Potser és que no sabem assomir el risc que comporta afrontar la realitat i per això amaguem el cap sota l'ala. Encara que això fos així, jo em pregunto: però com som capaços de viure amb això? Es que no tenim càrrec de consciència, o remordiments?

Sé de gent, que aconsegueix oblidar-ho i viure amb el pes: no he fet res per impedir-ho!
Tot plegat em va fer pensar que un cop a classe d'una optativa de psicologia, ens havien mencionat un estudi on es comprovava que les persones variem la nostra capacitat d'ajuda segons la responsabilita que tinguem.
M'explico, si la situació on algú necessecita ajuda hi ha molta gent al voltant, les persones tendim a repartir-nos la responsabiliat; tendim a pensar "ah doncs ja hi anirà un altre". En canvi, si la situació està bastant aïllada de la multitud, com que ens sentim més responsables tendim més a socórrer a l'altre.
Tot s'ha de dir que he estat buscant informació sobre aquest estudi o investigació per contrarrestar la meva opinió, però no ho he sabut trobar enlloc.

Malgrat aquest estudi, si comparem el que he posat anteriorment sobre la noia aquesta que explicava el seu cas d'abús sexual, no encaixa massa bé, no té massa relació.
Per això m'agradaria saber el què penseu.

Ens costa ajudar als altres? L'explicació d'aquest fet és perquè innatament som uns egoistes? Ens fa por la realitat? Ens fa por les conseqüències que poguem patir a l'hora d'implicar-nos en una situació de perill i afrontar-la?



Buscant imatges per poder posar aquí al post he trobat aquesta i realment m'ha anat perfecte.

Sincerament, tothom ajuda a tothom sense importar el color de la pell?
A mi aquesta foto em suggereix unió, confiança, però som així les persones, confiem d'entrada amb els del nostre entorn (conegut o desconegut) i ens deixem ajudar o ajudem encara que no ens ho demanin?